Vídeo: Triumph Street Triple, prova (conducció en autopista i passatger)
2024 Autora: Nicholas Abramson | [email protected]. Última modificació: 2024-02-10 20:20
Deixem enrere els moments de lleure pur per tornar als trajectes diaris i monòtons per les vies ràpides als nostres desplaçaments habituals. Tenint en compte que parlem de la Triumph Street Triple, gairebé una esportiva desproveïda de carenat, és fàcil imaginar-se per on aniran els trets.
De la mateixa manera que la seva predecessora complia amb nota en molts dels apartats a què la poguéssim enfrontar i que en gairebé tots ha guanyat algun punt, n'hi ha un en què crec que és lleugerament pitjor. El passatger anava més còmode a l'anterior Street Triple i no sé molt bé a què atribuir-lo, però possiblement tingui alguna cosa a veure amb el redisseny del conjunt de seient i dipòsit, però ho analitzarem amb deteniment.
Triumph Street Triple: naked pura
Que les naked no són les motos més apropiades per fer trajectes llargs per autovia és una cosa evident, però si estàs disposat a pagar el preu d'una gairebé total absència de carenat pot ser que et sorprenguis dels bé que es porta la Triumph Street Triple solcant les autovies.
Potser, i només potser, la petita cúpula opcional que la nostra unitat no portava instal·lada desviï una mica l'aire però dubto molt que la diferència sigui significativa. L'aire ens fuetejarà des del melic cap amunt, encara que a velocitats legals és força suportable. A més, el llarg seient corregut ens permet variar la postura per reclinar lleugerament sobre el dipòsit.
Una de les contrapartides de baixar tant la posició dels elements de la moto és que la Triumph Street Triple sembla que no vas tan integrat com hauries en ella. Sembla que vagis muntat sobre més que a la moto, per exemple si amb trànsit lent o retenció volem recolzar-nos al dipòsit haurem d'ajupir-nos una mica, més del que estem habituats, i ja sabeu que jo no sóc un Globetrotter precisament.
A l'apartat de suspensions ahir vèiem que malgrat ser força senzilles es comporten d'una manera més que decent en conducció esportiva per carreteres de muntanya. Seria d'esperar que a l'autopista ens resultessin dures o incòmodes però la veritat és que no, a Hinckley han aconseguit un compromís excel·lent entre duresa i comoditat, i només en sots molt pronunciats trobarem a faltar alguna concessió més al confort.
Sobre asfalts arrissats no et fa picada les lumbars, cosa a la qual cosa també contribueix la posició de conducció relaxada amb què el manillar ens obsequia i un tou del seient força confortable.
Pel que fa al motor només hi caben lloances perquè el tricilíndric en línia de 675 centímetres cúbics es comporta de manera exemplar. No hi ha vibracions, ni sots de potència, ni sotragueigs, i si ho necessitem sempre hi ha una gran reserva de parell motor a la nostra disposició. Circulant en sisena a 100-120 km/h trobem l'agulla del comptavoltes sense excedir la primera meitat de la seva banda útil i tot i així la roda del darrere respon de forma contundent davant les ordres de l'accelerador.
Una cosa que sí que vaig notar va ser una certa brusquedat en circular a punta de gas, amb una mica de aspror al moment on/off de l'accelerador i un cert retard en la transmissió de la força a la roda del darrere. No és gens greu, però sí que em va cridar l'atenció perquè contrasta amb la dolçor general de la resta de reaccions de la moto.
Triumph Street Triple: passatger llunyà
Si hagués de triar un mal resultat per a la Triumph Street Triple seria quant a l'habitabilitat del passatger. No és que el seient sigui dur ni petit, o que els estreps estiguin alts, és només que potser sigui un apartat al qual no han parat tota l'atenció que es mereixia.
Fent memòria podem recordar com a la primera part de la prova us vaig deixar una imatge que comparava el model 2013 amb el 2012 en què podem veure com la forma del seient ha canviat considerablement. Segueix sent un seient corregut però per les seves formes ara s'assembla molt més a un de dos nivells d'una esportiva, amb un esglaó molt pronunciat i una protuberància a la part davantera de la zona del copilot.
Tal com deia no és dur ni petit, sí que ha perdut una mica de mida, però el problema és que deixa al copilot molt lluny, hi ha massa espai per al conductor i l'acompanyant es queda amb molt d'espai al davant. Massa espai perquè una persona d'estatura mitjana arribi còmodament amb les mans per recolzar-se en un dipòsit que es troba més baix del que és normal mentre esquiva un conductor en una posició dreta que no es correspon amb la de l'acompanyant.
El meu copilot habitual mesura aproximadament el mateix que jo, així que potser algú més alt no tindria tants problemes, però si la manca d'integració a la Triumph Street Triple és una cosa que rondava a la ment del que condueix, a la del paquet pot generar cert rebuig. Havent provat amb passatger el model sortint cal dir que anava una mica més còmode que al model 2013.
Recomanat:
BMW R 1200 RS, prova (conducció en autopista i passatger)
Tercera part de la prova de la BMW R 1200 RS on descobrim la seva faceta més touring per autopista i en conducció a duo. Detalls
Triumph Bonneville T214, prova (conducció en autopista i passatger)
La Triumph Bonneville T214 és tota una oda al neoclassicisme motard, una peça de col·lecció que és també una delícia rodar amb ella
Triumph Trophy 1200 SE, prova (conducció en autopista i passatger)
Tornem a treure profit a gaudir de la nostra faceta rutera amb la nova Triumph Trophy 1200 SE, la tricilíndrica anglesa amb més gana de quilòmetres
Triumph Tiger 800, prova (conducció en autopista, passatger i pistes)
Provem la Triumph Tiger 800. En aquesta tercera entrega, la provem a fons en autopista, amb passatger i en zona fora de pista. Què tal es defensarà
Triumph Tiger Explorer 1200, prova (conducció en autopista, passatger i pistes)
Provem la Triumph Tiger Explorer 1200. En aquesta tercera entrega, la provem a fons en autopista, amb passatger i en pistes. Què tal es defensarà