Descontrol, talent i oportunisme. Tot en una volta.
Com diria aquell: què m'aspen si no ha estat una carrera!. I de passada, també si peco de parcial en l'acció del dia a Superbikes: l'última volta de la segona cursa a Donington. Un moment que passarem a analitzar en arribar a aquesta altura de la prova doncs abans de res cal recordar que Jonathan Rea s'ha emportat la victòria en una cursa on l'adjectiu espectacular li queda com una cotilla a Falete, tan petit que es fa lleig. Després del britànic un oportunista i intel·ligent Max Biaggi seguit de Tom Sykes, qui no esperava veure's al podi.
Si la primera cursa a Donington Park ja havia estat un plaer per a l'aficionat la segona ha tornat a elevar el llistó del campionat del món de Superbikes, i això que l'any passat ja ens va deixar moments per a la història de les SBK. Sota un respectuós sol i al mateix centre d'Anglaterra els representants de la corona britànica encaraven aquesta prova amb més ganes i pressió que mai. Enroscats tots els pilots als punys de les seves màquines arribaven en grup al primer obstacle i filtre que trobarien al camí cap a la glòria: l'embut del primer revolt. Un colador pel qual no va poder passar Carlos Checa…
Carles i el seu equip no van jugar bé les seves cartes durant la Superpole, cosa que els va deixar al capdavant de la tercera fila de la graella. Amb aquest escenari el català es veia forçat a remuntar massa posicions en poc espai i temps per enganxar-se al ritme dels seus contrincants pel títol. Tot i això, entre tanta moto, Eugene Laverty va frenar en plena traçada per no empassar-se algú – encara no tinc clar qui era – allò que va agafar per sorpresa Checa, xocant amb el darrere de l'Aprilia RSV4, anant-se recte i atropellant pel camí a Jakub Smrz, que es trobava per allà remuntant posicions. En definitiva, un zero per a Carlos que complica la lluita pel títol.
Tornant a la cursa Tom Sykes recuperava la primera plaça després d'una sortida increïble de Max Biaggi. Leon Haslam es col·locava en tercer lloc amb Johnny Rea i Marco Melandri després de la roda. Era la quarta volta i l'italià va començar una sèrie de destralades que al final es van fer gairebé incomptables. Perquè atents, a les properes voltes es veuran fins a 30 avançaments entre només quatre pilots.
Però no perdem el fil. Marco va ser el primer a inaugurar el seu carenat amb els adhesius de Rea en passar-li, no sense anar una mica al límit, a les “eses” de Fogarty. Moviment que no va agradar al britànic, qui va voler fer-ho saber a Melandri a la següent volta a l'altura de Melbourne amb una passada d'aquelles que et deixen olor de goma cremada al mico. Marco, que no és famós precisament per la sang freda, formalitat i paciència, se la va tornar amb una acció a imatge i semblança de l'anterior. Que amb això marxessin els dos pilots de la traçada ideal només va significar que Rea firmaria la pau fins que arribessin al grup capdavanter, que aprofitaven per guanyar uns metres.
En arribar aquest duet a la BMW de Haslam, aquest comet un error que convida a passar a Marco. I Rea, que encara tenia una guardada a l'italià s'abalança també sobre Leon, encara respon en plena baixada per recuperar la posició. A hores d'ara les càmeres ens donaven un respir per mostrar-nos el garbuix de ferro italià en què havia convertit Eugene Laverty la seva Aprilia. Mala sort de l'irlandès. Poc després Melandri donaria curs per començar la batalla amb Max Biaggi, que entre tots dos van posar molt de la seva part arribar a aquests 30 avançaments. Una batalla que sovint va ser aprofitada per Haslam cada vegada que un es despistava. D'altra banda, Tom Sykes va començar a desinflar-se. És ràpid, rapidíssim, amb un estil envejable i una màquina que fa por. Però algú li hauria de dir que no té prou ritme per escapar-se i obtenir un avantatge que li doni la victòria. Tom tira, i tira, i tira… però no aconsegueix allunyar-se dels seus contrincants, que, com avui, acaben passant-lo sense contemplacions mancant poques voltes per al final caient fins al cinquè lloc.
I com els avançaments els veureu millor al vídeo-resum, saltarem fins a la darrera volta, deixant de banda la voluntat de Rea per recordar els seus temps de pilot de motocròs i la seva posterior remuntada. Leon Haslam lidera el grup, però arribant a Melbourne – la primera de les corbes lentes i penúltima del circuit – Marc intenta passar al fill de Ron, i se'n va llarg. L'italià, descontrolat i pujat per la victòria anterior, torna a la càrrega a l'últim revolt on aquesta vegada arriba coladíssim. Leon, intel·ligent, obre la traçada i deixa buit perquè se'n vagi allà on fos el 33 però… amic meu, el de BMW pretén tornar al vostre lloc com si res, com si no hi hagués altres pilots lluitant per la victòria. I aquí entra Johnathan Rea en escena, que estirant picardia havia vist la lluita entre les BMW, esperant el moment i ficant la seva Honda pel lloc quan tots dos s'havien desviat.
Així, Rea xoca contra Haslam quan està completament estirat, aquest se'n va a terra i la seva moto impacta contra Marc, que tornava de la seva excursió. L'acció sens dubte és discutible però no veig gaires altres opcions en una situació semblant. Així, Jonathan aconsegueix una nova victòria i obre encara més les possibilitats en la lluita pel campionat. Per cert, veureu Haslam a la classificació perquè, una mica més calmat i pensant una mica, va saber passar per meta empenyent la seva moto.
